A pagès, enmig d’espais no contaminats, de tant en tant, a casa es coïa el pa. Era un ritu antic, molt més important que el de matar la gana. El pa era amassat amb les mans; trigava tot el matí. (No és sense dolor com s’amassa la vida).
Un cop cuit, es repartia entre els germans, els presents i els allunyats: tenen la seva família i els seus fills. Tots ells i elles trobaven el pa boníssim i delicat: era el pa de la mare!
Aquell pa de casa, què tenia d’especial? Per què es repartia entre tota la família? Aquell pa era com qualsevol pa. Malgrat això, era diferent: era un pa-signe (un pa sacramental, ritual). Diferent perquè només aquell pa recordava quelcom que es feia present: la mare ja vídua, amb els seus cabells blancs, era l’origen de la seva vida.
Recordaven aquells matins a l’entorn de la taula, el pa ja hi era, els ulls de la mare brillaven entre la suor del seu front eixugat amb el davantal blanc.
El pa no es llescava. La mare el repartia a bocins. (Tal volta per recordar Aquell que repartí el seu cos a l’últim sopar de la seva vida).
Avui, però, mengem un “pa anònim”, un pa fet a maquina sense cap mena d’història ni cap sentit-signe. Hauríem de saber llegir el signe de les realitats que ens envolten.
Aquest és el sentit de la festivitat del Corpus Christi: introduir Jesús de Natzaret en la nostra existència amb el signe del pa consagrat tal com ell ho digué: “Jo sóc el pa viu, qui menja aquest pa, tindrà vida per sempre”.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 64. Escolta, Déu meu, el meu plany
Pecar de paraula:
Amb la llengua es poden cometre pecats més greus que d’obra. Amb la llengua podem ferir el germà i fer-li més mal que si fos una espasa, o una fletxa enverinada, tirada d’amagat contra un innocent. ¿Oi que algun cop has sentit la fiblada de les paraules d’un altre? Vigila la punxa de les teves!
Escolta, Déu meu, el meu plany,
guarda’m dels enemics que m’amenacen,
empara’m contra el complot dels dolents,
dels qui conspiren amb males arts.
Esmolen la llengua com espases,
llancen com fletxes paraules verinoses;
tiren d’amagat als innocents,
disparen de sobte, no els veu ningú.
S’animen l’un a l’altre a fer mal,
calculen com amagar els seus paranys,
i pensen: «Qui se n’adonarà?»
Tramen maldats i diuen:
«Tot ho hem previst i calculat:
ningú no sap què pensa l’home.»
Però Déu els dispara una fletxa
i de sobte queden ferits.
La seva pròpia llengua els ha fet caure;
tothom qui ho veu es mofa d’ells.
Tota la gent se n’admira,
proclamen l’obra de Déu
i ponderen les seves meravelles.
El just celebra el Senyor
i en ell troba refugi;
els homes rectes se’n glorien.
Una persona de la comunitat creient, justa i recta, perseguit per gent dolenta, eleva a Déu una pregària de lament. L’arma dels malvats és la llengua, amb què escampen calúmnies i tramen maldats. Déu, però, té poder per destruir els malfactors. La ruïna d’aquest serà motiu de celebració i de confiança als justos.