El Papa Lleó ens convida a reflexionar sobre les curacions de “La dona hemorroïsa i la filla de Jaire”. Evangeli de Marc (5, 22-43).
Una malaltia molt difosa en el nostre temps és el cansament de viure: la realitat ens sembla massa complexa i difícil d’afrontar. Però cal afrontar la realitat i juntament amb Jesús ho podem fer bé.
Aquestes situacions poden comparar-se amb aquestes dues històries: aquella d’una nena de 12 anys, que jeu al llit malalta a punt de morir, i aquella d’una dona que, des de fa 12 anys, té pèrdues de sang i cerca Jesús per a guarir-se.
Entre aquestes dues figures femenines, Marc hi col·loca el pare de la nena: ell no es queda a casa lamentant-se per la malaltia de la filla, sinó que surt i demana ajuda. Malgrat que sigui el cap de la sinagoga, no perd la paciència i espera. Quan li venen a dir que la seva filla és morta i que és inútil destorbar el Mestre, ell continua tenint fe i espera.
El col·loqui d’aquest pare amb Jesús és interromput per la dona que tenia pèrdues de sang. Aconsegueix acostar-se a Jesús i tocar el seu mantell. Amb gran valentia ha pres la decisió que canvia la seva vida: tots li diuen que mantingui distància i no es deixi veure, però ella troba la força per sortir i anar-lo a buscar, almenys vol tocar la seva roba.
A l’entorn de Jesús hi havia una multitud, moltes persones el tocaven, però a ells no els va passar res. En canvi, quan aquesta dona toca Jesús, guareix. On hi ha la diferència? Aquesta dona, silenciosa i anònima, derrota els seus temors tocant el cor de Jesús amb les seves mans considerades impures per raó de la seva malaltia. Immediatament se sent curada. Jesús li diu: “Filla, la teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau”.
Mentrestant, porten a aquell pare la notícia que la seva filla ha mort. Jesús li diu: ”No tinguis por; tingues només fe”. Després va anar a casa seva i, quan va veure que tothom plorava i cridava, va dir: “La nena no és morta, sinó que dorm”. Després entra on hi ha la nena, l’agafa de la mà i li diu: “Talita cum” que vol dir: “T’ho mano, noia, aixeca’t”. La noia s’aixeca i es posa a caminar.
Aquell gest de Jesús ens mostra que ell no sols guareix qualsevol malaltia, sinó que també desperta de la mort. Per a Déu, que és Vida eterna, la mort del cos és com un somni. La mort veritable és aquella de l’ànima: és d’aquesta que hem de tenir por!
Jesús després d’haver ressuscitat la nena, diu als pares que li donin menjar. Aquest és un altre signe molt concret de la proximitat de Jesús a la nostra humanitat.
En la vida hi ha moments de desil·lusió i desànim, i també l’experiència de la mort. Aprenguem d’aquella dona i d’aquell pare: anem cap a Jesús: ell pot guarir-nos, pot fer-nos renéixer. Jesús és la nostra esperança!
M. Dolors Coscojuela