És condició humana i de tot ser vivent passar èpoques de crisi. Perquè la crisi és canvi, evolució o alteració d’un moment o període cap al profit o cap a l’agreujament de l’ésser i també d’una situació qualsevol. Així podem parlar de la crisi del nou nat, de l’infant, de l’adolescent, del jove, de l’adult, dels anys quaranta-cinc, cinquanta-cinc i dels seixanta, etc. I també d’una malaltia, de l’economia, dels animals i de les plantes. Però no sempre en sentit pejoratiu o desfavorable. L’evolució pot girar cap a la millora.
Per tant, la conclusió general és que tot aquell qui està en crisi, viu i això és bo.
Parlaré ara d’aquella tarda del primer dia de la setmana, el diumenge de fi de festa jueva, i que comença amb una rara i discutida realitat: Jesús de Natzaret, mort en creu i enterrat, havia tornat a la vida; crisi pasqual?
La predicació del Mestre havia provocat certament una forta crisi. El primer que sofrí la crisi crec que fou Judes, però es va equivocar en la resolució. Els altres apòstols també aspiren a ser ministres. La majoria pensa que tot allò s’ha acabat. Però al capvespre tot canvia. Al cap de vuit dies, Tomás demana un cardiograma, una radiografia i una anàlisi: vol tocar i palpar la realitat del Crist ressuscitat.
“Tomàs, perquè m’has vist i palpat, has cregut. Feliços els qui creuran sense haver vist”.
La serenor i la pau en la comunitat ens portaran a la fe. I fiar-se de la paraula ens traslladarà de la crisi a la crítica madura.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 59. Allibera’m, Déu meu, dels enemics
És una pregària de la comunitat d’Israel del postexili, que viu en un ambient cultural i religiós hostil a la fe, i que s’esforça per mantenir la fidelitat al Senyor. Hi apareixen homes malfactors, molt poderosos, que com a gossos rabiosos cerquen de destruir el fidel que prega. El qui prega, per la misericòrdia de Déu, podrà entonar un cant de lloança al seu amor fidel.
Allibera’m, Déu meu, dels enemics,
protegeix-me dels qui m’ataquen;
allibera’m dels qui van amb males arts,
salva’m dels homes sanguinaris.
Mira com sotgen la meva vida,
com s’apleguen contra mi els poderosos
sense que els hagi fet cap mal, Senyor;
m’escometen sense haver-ho merescut.
Alça’t, vine a veure-ho!
Senyor de l’univers, Déu d’Israel,
desvetlla’t i judica tots aquests pagans,
no planyis els malèfics traïdors!
Tornen cada vespre,
grunyint com els gossos,
rondant per la ciutat.
Amb quina violència parlen!
Els seus llavis semblen punyals,
i diuen: «Qui ens pot sentir?»
Però tu, Senyor, te’n rius,
et burles de tots aquests pagans.
En tu fixo els ulls, ciutadella meva!
Déu és el meu castell.
Déu, que m’estima, em va al davant
i em fa veure derrotats els enemics.
No els matis: el meu poble se n’oblidaria.
Dispersa’ls, fes-los caure amb el teu poder,
tu que ens escudes, Senyor!
Quan parlen, tenen als llavis el pecat,
pronuncien malediccions i mentides:
que els atrapi, doncs, el seu orgull!
Destrueix-los, destrueix-los indignat;
que no en quedi ni rastre!
I tothom sabrà que és Déu qui governa
el país de Jacob i la terra sencera.
Tornen cada vespre,
grunyint com els gossos,
rondant per la ciutat.
Van d’un lloc a l’altre buscant d’atipar-se
i udolen fins que queden satisfets.
Però jo cantaré la teva ajuda,
aclamaré el teu amor així que apunti el dia:
has estat per a mi el castell
on m’he emparat a l’hora del perill.
Jo et canto, ciutadella meva!
Déu és el meu castell,
és el Déu que m’estima.