El rei i la reina de la creació són tan ceballuts i estúpids que abandonen els dolls d’aigua fresca, emmerden els esquifits rius del nostre país, i es refien de l’aigua calcificada dels pous.
Tot un símbol de la pol·lució en l’ètica i en la moralitat!
Un dia enmig d’un camp de blat amb un pou, cap al migdia, es troben un home i una dona. Ell està cansat, assegut al brocal del pou. Es miren (sembla que algú està filmant una seqüència). Ell és jueu i ella samaritana; no es fan, aquests pobles.
Ell: -Dóna’m aigua.- Com? -li diu ella- tu, un jueu, em demanes aigua? –Si sabessis qui és el qui et demana aigua, ets tu qui n’hi hauries de demanar, i ell t’hauria donat aigua viva. Ella: -Aquest pou és profund i no tens res per treure aigua. Ell: -Els qui beuen aigua d’aquesta, tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set. Ella: -Dóna’m aquesta aigua: que no tingui mai més set ni hagi de tornar a treure aigua del pou.
I aquella mirada de l’encontre primer va penetrar fins al fons d’aquella dona inquieta i sincera: Senyor, veig que sou un profeta. Ella deixà estar la gerra i cridà a la gent: He trobat el Messies! Veniu!
Fins on pot arribar la seducció de la veritat quan es té set! Jesús ens demana de beure i ens dóna l’Aigua viva que ens fa viure i ens fa feliços.
Ens torna agosarats per anunciar els valors suprems de la justícia, de la moral, en contra del depravat vici que ens vol fer beure el verí tòxic en tolls d’aigües putrefactes. Compte!
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 57. Alça’t cel amunt, Déu meu
Desvetllar l’aurora:
Desvetllar l’aurora és, en plena tribulació o persecució, sentir el cor tan segur de la fidelitat de Déu i del seu amor, que arriba fins als núvols, que ja li dónes gràcies per la llum salvadora que encara no ha arribat. Acció de gràcies que s’anticipa als favors divins i ens ben disposa a rebre’ls.
Compadeix-te de mi, Déu meu,
compadeix-te de mi!
En tu m’emparo,
m’emparo a l’ombra de les teves ales
fins que passin aquests mals.
Clamo al Déu altíssim,
al Déu que tant m’afavoreix.
M’allarga la mà des del cel i em salva,
confon el meu perseguidor;
Déu em dóna prova del seu amor fidel.
Estic envoltat de lleons,
he de jeure entre gent que escup foc;
les seves dents són llances i fletxes,
la seva llengua, una espasa esmolada.
Alça’t cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.
Havien parat un llaç als meus peus
per atrapar-m’hi la vida;
havien obert un clot davant meu,
i ells mateixos hi han caigut.
El meu cor se sent segur, Déu meu,
se sent segur el meu cor.
Tocaré i cantaré:
desvetlla’t, cor meu,
desvetlleu-vos, arpa i lira meva,
vull desvetllar l’aurora.
Et lloaré enmig dels pobles, Senyor,
et cantaré davant les nacions.
El teu amor és gran fins al cel,
arriba als núvols la teva lleialtat.
Alça’t cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.