Aturar-se. Cicle C. No passem del replà
La vida és un envit, una pujada per l’escala dels esdeveniments de la nostra petita o famosa història diària. I, normalment, sempre ens plantem al replà; no passem més amunt. I això, per què?
Simplement perquè ens entretenim amb “coses” superficials amb careta de felicitat, i la benaurança no floreix en posseir, sinó en sentir en el nostre interior ALGÚ.
Escoltem el profeta Sofonies, el sociòleg de l’any 600 abans de Crist: crida de goig, anuncia una gran festa. El Senyor ha tret fora els teus enemics del pur materialisme que t’envolta. Tens dintre teu el Senyor; ell farà que tinguis aquell equilibri personal per obtenir la capacitat de fer festa autèntica. Has de saber que el nostre Déu ha fet les paus. Déu està de festa com en dies d’aplec.
Un dia, gent de tota mena, gent de bona fe, anà a trobar Joan Baptista a la vora del Jordà i li preguntaren: «Què hem de fer?» Ell contestà: mireu, res de nou. Senzillament, no us atureu al replà.
No cal que vingueu al desert. Continueu pujant sempre per l’escala de la vostra vida ordinària. La novetat serà un estil nou: l’oferta d’Advent, els estocs del supermercat de la justícia i de l’amor.
Les ofertes del dia són: l’equilibri personal; l’atenció i la sol·licitud pels miraments de la llar; el progrés en la fidelitat de la teva feina; la col·laboració per millorar la dignitat del teu veïnat; i el compartir el molt o poc que tinguis amb els qui no tenen tant com tu…
Si recomponem la nostra existència, descobrirem aquell ALGÚ, tan original i desconegut: la gran oferta del Pare Bo, el seu Fill, fet nadó de mare, com tu i jo.
«El blat anirà al graner; la palla serà cremada».
Mn. Pere Arribas, diaca
Espai de reflexió i pregària
Salm 18 – T’estimo, Senyor, força meva
Recordar els favors de Déu
Quan algú t’ha fet un gran favor, més enllà del benefici rebut, hi veus una prova de l’amor que et té. Això és el que feia exultar David quan recordava tot el que Déu havia fet en la seva vida, i el Crist ressuscitat quan el Pare l’ha salvat de la mort. Repassa també tu la teva vida i segueix-hi el fil dels favors divins.
[…]
Tu, Senyor, em mantens la llàntia encesa,
Déu meu, claror en les meves nits.
Fiant-me de tu, escometo els enemics;
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.
Els camins de Déu són segurs,
les promeses del Senyor són de bona llei;
és escut de tothom qui s’hi empara.
Qui és Déu sinó el Senyor?
Quina roca hi ha, llevat del nostre Déu?
És ell qui m’ha armat de valentia
i m’ha mostrat el camí just.
Em dóna peus lleugers com els dels cérvols
i em manté invencible dalt dels cims;
m’ensinistra les mans a combatre
i els braços, a tensar la ballesta.
Em dónes per defensa el teu escut,
em sosté la teva dreta,
em fa gran el teu favor.
Condueixes els meus peus per camins amples,
i els meus passos no flaquegen.
Persegueixo els enemics fins que els atrapo,
no torno sense haver-los abatut;
els venço i no poden alçar-se,
cauen sota els meus peus.
M’has armat de valentia per a combatre,
doblegues els rebels sota meu,
fas fugir del meu davant els enemics,
extermino els meus adversaris.
Criden auxili, i ningú no els salva;
clamen al Senyor, i no els respon;
els desfaig com la pols al bat del vent,
els trepitjo com el fang dels carrers.
M’alliberes dels avalots del poble
i em fas sobirà d’altres nacions;
es posa al meu servei un poble que no coneixia.
Els estrangers, així que em senten,
se’m sotmeten i m’obeeixen;
desesmats i engrillonats,
s’acosten fent tentines.
Viu el Senyor! Beneït sigui el meu penyal!
Sigui enaltit el Déu que em salva!
Déu em concedeix de fer justícia
i sotmet els pobles al meu guiatge.
Tu m’alliberes de l’assalt dels enemics,
em fas triomfar dels qui s’alcen contra mi;
em salves dels homes violents.
Per això et lloaré entre les nacions,
cantaré al teu nom, Senyor:
«Ell dóna grans victòries al seu rei,
mostra l’amor que té al seu Ungit,
a David i al seu llinatge per sempre.»