T’has fixat quin detall del metge i literat Lluc? Ens diu que Jesús observava. Sí, Jesús no és un personatge estrany. Ja ho he dit alguna altra vegada.
Aquest cap de setmana, va menjar a casa d’un dels principals fariseus. I saps què hi veu Jesús? Doncs que tothom escull els primers llocs. Els qui ho fan no són pas de la classe baixa, sense educació ni cultura. Són dels preeminents.
Tothom corre per guanyar, per posseir, per figurar, per dominar, per ocupar els primers llocs, per fer-se veure.
Em sembla que l’Església, i tothom qui té un lloc compromès en la nostra societat cristiana, ha perdut nervi perquè s’ha treballat fora de lloc. Ens hem preocupat molt de ser radicals legalment, i ens hem trencat poc el coll per la radicalitat segons l’Evangeli.
Cal una revisió, no en dubteu pas, la història diària tira endavant. I la revisió a fons neix de la llibertat. De la llibertat de la crida de Jesús, el qual ens demana per damunt de tot ser humils, molt humils. Que vol dir molt amants de la veritat. Veritat que no vol dir significar ni “retallar”, ni cercar “tranquil·litzants”. I els seus servidors no hem cercat els primers llocs, els llocs de figurar.
El cristià no pot seure a la taula amb una actitud d’estructures capitalistes: això és radicalment contrari a l’evangeli. No podem estar asseguts i ben tranquils quan sabem que hi ha germans explotats en la seva identitat de persona.
Si sabem que Jesús va venir a servir i no pas a ser servit, ens hem de plantejar una nova manera de ser “església”. Aquest nou plantejament consisteix en el servei. Servei entès com la col·laboració diligent i joiosa amb tota iniciativa, projecte o expectativa que tingui com a fi únic fer sentir l’amor a l’home d’avui. És a dir, desinstal·lar-se i començar pels últims llocs. Amb els qui s’exalcen a si mateixos no s’hi pot comptar perquè seran humiliats: no serveixen per a res. Paraula del Mestre.
Cal esborrar la pissarra: no ens sàpiga greu començar de bell nou.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 43. Fes-me justícia, Déu meu
És el lament d’un sacerdot o d’un levita exiliat a la regió de l’alta galilea, lluny del temple de Jerusalem, on servia Déu. Pateix com una ferida les burles dels adversaris i, enmig de llàgrimes, expressa el seu anhel per la casa de Déu. Allí hi trobava la font de la vida, com el cérvol assedegat que té necessitat de l’aigua per a viure.
Fes-me justícia, Déu meu,
defensa la meva causa contra una gent infidel; allibera’m de l’home pervers i traïdor.
Déu meu, tu ets el meu baluard.
Per què em rebutges?
Per què he d’anar de dol pertot arreu,
seguit de prop per l’enemic?
Envia’m la llum i la veritat;
que elles em guiïn,
que em duguin a la muntanya santa,
al lloc on resideixes.
I m’acostaré a l’altar de Déu,
a Déu, que és la meva alegria.
Jo et lloaré amb la cítara,
oh Déu, Déu meu.
Per què aquesta tristor, ànima meva?
Per què aquest torbament?
Espera en Déu!
Jo et tornaré a lloar,
salvador meu i Déu meu.