“Esperança no és una paraula buida, ni el nostre desig imprecís que les coses vagin bé: l’esperança és una certesa, perquè es fonamenta en la fidelitat de Déu a les seves promeses. I per això s’anomena virtut teologal: perquè està infosa per Déu i té Déu com a garant. No és una virtut passiva que es limita a esperar que les coses s’esdevinguin. És una virtut summament activa que ajuda perquè passin. Algú que va lluitar per l’alliberament dels pobres va escriure aquestes paraules: “L’Esperit Sant és a l’origen del clamor dels pobres. És la força que es dona als qui no tenen força. Ell dirigeix la lluita per l’emancipació i la plena realització del poble dels oprimits”.
El cristià no pot acontentar-se amb tenir esperança: també ha d’irradiar esperança, ser un sembrador d’esperança. Aquest és el do més bonic que l’Església pot fer a tota la humanitat, especialment en els moments en que tot sembla incitar a arriar les veles.
L’apòstol Pere va exhortar els primers cristians amb aquestes paraules: “Reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte” (1Pe 3.15-16).
I això perquè no és tant la força dels arguments allò que convencerà les persones, sinó l’amor que sapiguem posar-hi. Aquesta és la primera evangelització i la més eficaç. I és oberta a tothom!
Tothom necessita esperança, l’esperança cristiana no defrauda, està fundada en la certesa que res ni ningú ens podrà separar de l’amor de Crist (cf. Rm 8,35.37-39).
Aquesta esperança no cedeix davant les dificultats perquè es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat, i d’aquesta manera fa possible que seguim endavant en la vida.
Que l’Esperit ens ajudi sempre a “abundar en esperança en virtut de l’Esperit Sant”.
M Dolors Coscojuela