La temàtica moderna, els principis materialistes com a base fonamental de la nostra vida, són com una cotilla que tenallen els nostres esperits fortament.
Els fruits: les neurosis, les manies, les dèries, les cabòries que ens distreuen i ens obsessionen i ens ensordeixen, privant-nos de veure i sentir el món real.
Home i dona; jove i ancià, escolteu el profeta: “traieu-vos el vestit de dol, i vestiu-vos amb el mantell de la bondat i de l’autenticitat”. Escolteu la veu que crida en el desert, no enmig del brogit i les disbauxes.
Per tant, cal aprendre a “fer desert”. No em refereixo pas al desert geogràfic, sinó al desert com el lloc del silenci, de la pau, de la serenor. Al desert, s’aprèn a escoltar la veu de la saviesa; al desert, se sent la veu de l’esperit. El desert és un lloc de pas.
El poble d’Israel, en passar pel desert, va aprendre la seva identitat de país, i Déu li prometé entrar a una terra en la qual rajarien llet i mel, símbols de benaurança i bona sort.
A Betlem, hi arribarem a través del desert.
I, en la festa de María puríssima, immaculada -criatura amb forta tensió vers el Creador- , hi trobem, a l’horitzó del desert, l’aurora lluminosa que ens mena a l’encontre del seu fill que està a punt d’arribar: és al seu ventre de mare! ¿Qui és capaç de rebutjar un fill, i un fill que és -segons la fe cristiana- Déu, que tant ha estimat la nostra humanitat que ha volgut tastar els bolets del Bergadà?
Senyora de l’esperança, revifa les nostres vides cansades pels camins del desert.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 31. En tu, Senyor, m’emparo
El salm inacabat de Crist en creu:
“Pare, a les vostres mans confio el meu esperit” (Lc 23,44-46). Jesús es lliura voluntàriament al compliment de la voluntat del Pare: “teniu el meu destí a les vostres mans”. Per això el Pare l’estima i el glorificarà. Tingueu coratge, tots els qui espereu en el Senyor!
En tu, Senyor, m’emparo,
que no en tingui un desengany.
Treu-me del perill, tu que ets bo,
escolta’m, no triguis a alliberar-me;
sigues el meu castell inexpugnable,
la meva roca salvadora.
Ets per a mi penyal i plaça forta;
guia’m, encamina’m per amor del teu nom,
treu-me del llaç que m’han parat,
ets tu qui em defensa.
Confio el meu alè a les teves mans;
tu, Senyor, Déu fidel, m’has rescatat.
Detesto els qui veneren els déus falsos;
jo confio en el Senyor.
Amb quin goig celebraré el teu amor!
T’has adonat del meu sofriment,
has vist en perill la meva vida
i no m’has deixat caure a les mans de l’enemic;
és ample el lloc on fas descansar els meus peus.
Compadeix-te de mi, Senyor,
que la desgràcia ha caigut damunt meu!
De tristor se’m consumeixen els ulls,
el cor i les entranyes.
La meva vida s’esgota en les penes;
els meus anys, en el dolor;
decau el meu vigor de tant sofrir,
se’m consumeixen les forces.
Sóc la befa de tots els enemics
i, més encara, dels veïns;
els coneguts s’esglaien de veure’m:
fuig de mi el qui em troba pel carrer.
S’han oblidat de mi com si fos mort,
com una eina que no és bona per a res. [...]