Un conte inventat per Jesús. Un conte ben rodó, ple de vitalitat, fàcilment comprensible per a tots, fins i tot per als homes i dones de la ciutat. Resta unit al cep, a Crist, aquell qui escolta la seva paraula i aquell qui s’asseu amb Ell a la taula de la vida, l’Eucaristia. Jo soc el cep diu Jesús; vosaltres sou les sarments. Si diumenge passat Jesús era el Bon Pastor, avui es defineix a l’evangeli de Joan, com el cep del qual tots en rebem la saba i la vida.
I que vol dir que Jesús és el cep? Quan ell tornà al Pare, deixà a la terra el seu signe: el poble de Déu. Això vol dir, doncs, que tots hem de restar units i produir “fruits” de bones obres.
Si el poble de Déu es situa en la força, en el poder, en el triomf, en el prestigi, en la diplomàcia, ho serà tot menys “la vinya” del seu fundador, Jesucrist. I no donarà bons fruits.
Un poble de Déu que viu de l’evangeli i de les seves conseqüències, no pot tenir pas por de res.
Fruits, fruits, demana el Salvador: “La sarment que no dona fruit en mi, el pare la talla, i la que dona fruit, l’esporga i la neteja perquè encara en doni més”.
Necessitem les tisores! A podar s’ha dit. L’experiència de fa molts segles ens parla ben clar d’aquesta experiència: sempre que ha faltat la poda en l’Església, “poble de Déu”, ha crescut la fullaraca. No tinguem por de les tisores de podar.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 22. Déu meu, per què m’has abandonat?
La Creu dona sentit al mal del món:
Quan Jesús, des de la Creu, deia aquest salm, no sols descrivia la seva pròpia passió, sinó que en demanava al Pare el perquè. El perquè de les seves sofrences i de les nostres. La resposta és la segona part del salm.
Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat?
No vens a salvar-me,
no t’arriba el meu clam.
Crido de dia i no em respons, Déu meu;
crido de nit, sense repòs.
I això que tu ets el Sant,
que té per tron les lloances d’Israel!
En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
a tu clamaven i eren deslliurats,
en tu confiaven i no foren confosos.
Però jo soc un cuc, no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble.
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
«Que s’adreci al Senyor, que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!»
Però tu em tragueres del si de la mare,
ets tu qui em confiares als seus pits;
acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des d’aleshores ets el meu Déu.
No t’allunyis, que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.
M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan;
uns lleons que destrossen i rugeixen
baden la boca contra mi.
Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos;
el cor, com si fos cera,
se’m fon dins les entranyes.
La meva gola està resseca com terrissa,
la llengua se m’encasta al paladar.
M’ajeus a la pols de la mort.
M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;
m’han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.