Ha mort el bisbe Pere Casaldàliga. Ja feia uns dies que arribaven missatges de que estava greu, fins i tot es va dir que ja era mort. Finalment s’ha confirmat. Després d’una llarga malaltia –tenia pàrkinson– va morir a l’hospital per una insuficiència respiratòria. Ell acostumava a fer broma amb un amic seu: “Déu em castigarà morint al llit!” I és que la seva vida va ser de tot menys tranquil·la. Per fer-ne una pel·lícula. De fet, ja n’han fet una. El seu compromís amb la defensa dels drets i la llibertat dels pobles indígenes del Matto Grosso ha posat en perill la seva vida en diverses ocasions. Lo seu va ser això: donar-se pels més pobres fins al final. Una vida que ens recorda molt a la del mateix Jesús. Per això no haguera estat estrany que l’hagueren matat. De fet, ho van intentar en diverses ocasions. En una és va trobar fit a fit amb el qui l’anava a matar. Misteriosament, al darrer moment va desistir. El botxí va confessar més tard que una mirada seva el va fer canviar d’opinió. El Pere sabia qui era i el va anar a trobar...
Pere Casaldàliga ha portat una vida i un missatge que encaixa en l’esquema dels profetes. Un profeta no és un endevinaire com molts creuen. Els profetes no tenien per objectiu predir el futur. Això queda reservat als oportunistes de la tele. Un profeta (o profetessa) és un home (o dona) de Déu, que parla –i sovint denuncia– en nom seu. A voltes ho feien davant els poderosos, també religiosos. Per això la majoria de profetes van acabar malament. Un altra tret característic és que sempre estan al costat dels més pobres i se la juguen per ells. Certament el Pere encaixa. També podríem dir el mateix del bisbe Oscar Romero o del jesuïta Ignacio Ellacuría i companys per citar persones que estaven a prop del Pere, tant geogràfica com ideològicament. Aquests si que van trobar una mort violenta, la que el Pere esperava tenir.
Us confesso que contemplar la vida del Pere Casaldàliga em provoca una certa enveja. Necessitem profetes en la nostra Església, persones que estiguin disposades a denunciar la violència, les injustícies i la violació dels drets humans. Persones que sàpiguen donar la vida pels més pobres. Crec que en la nostra Església abunda una certa “comoditat”. Alguns en diran “diplomàcia”. De fet, la diplomàcia se la va inventar la mateixa Església... Però l’evangeli és molt clar: “qui sigui capaç de donar la vida la guanyarà, però qui se la reservi la perdrà”. El Pere s’ha guanyat la seva vida, la que dura per sempre.
Gràcies, Pere. El teu testimoni quedarà durant molt de temps.
Xavier Moretó, Consiliari de Vida Creixent