Els símbols
En la Bíblia, se’ns parla de l’Esperit de Déu utilitzant símbols: vent i l’alè, foc, colom, oli.
El vent, l’alè
El vent no el veiem, però veiem el que fa: sacseja les branques dels arbres, arremolina les fulles, bufa empenyent les veles del vaixell...
De la mateixa manera, no veiem l’Esperit, però veiem el que fa en els cors dels homes: «El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit» (Joan 3,8). En hebreu, alè i esperit són la mateixa paraula. El vent, l’alè, per tant no són símbols, sinó més aviat noms donats a l’Esperit Sant. L’alè diví designa la força vital i creativa que prové de Déu.
A la Pentecosta, el mateix Esperit davalla damunt els deixebles, acompanyat per una remor com un cop de vent. «De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts» (Fets dels Apòstols 2,2). El simbolisme del vent subratlla l’acció impetuosa i impredictible de l’Esperit, però també la presència de Déu mateix.
El foc
El simbolisme del foc és present en tota la Bíblia. L’experiència de Moisès prop de la bardissa on l’àngel del Senyor apareix «en una flama de foc», entre els llamps i el foc, a la muntanya del Sinaí (Èxode 19,16-19) mostra el treball del foc en el cor de l’home per acompanyar-lo en la seva missió.
En el Nou Testament, el foc que escalfa, reafirma i produeix la novetat, indica la força comunicada per l’Esperit Sant: «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lluc 24,32).
Després de la resurrecció, aquesta força promesa per Jesús es dona plenament als Apòstols en la Pentecosta en forma de llengües de foc (Fets dels Apòstols 2,3-4) que simbolitzen l’acció de l’Esperit Sant.
El Colom
En el baptisme de Jesús en l’aigua del Jordà, l’Esperit Sant baixa damunt d’ell en la forma d’un colom (Mateu 3,16).
L'Oli
De l’Antic Testament al Nou Testament, aquell que és escollit per Déu és «ungit» amb oli. Rebre la unció de l’oli significa ser impregnat de l’Esperit de Déu. Igual
que l’oli per al cos, que sana, que s’incrusta i que enforteix, l’Esperit penetra profundament, dona la força i marca de manera permanent.
En l’Antiga Aliança, la unció d’oli es donava als profetes, els sacerdots i els reis. Per tant, el rei David rep la unció reial de Samuel: «Samuel va prendre el corn de
l’oli, el va ungir enmig dels seus germans, i des d’aquell dia l’esperit del Senyor s’apoderà de David» (1 Samuel 16,13).
En la Nova Aliança, Jesús és el «Crist», és a dir, ell és «l’ungit» de Déu, ple del seu Esperit.
Actualment, la unció es realitza en els sagraments del baptisme, la confirmació i l’orde. L’oli que penetra és el símbol de l’Esperit Sant que ens impregna de manera indeleble.
Podeu descarregar aquí el PDF (en català i castellà)