Contemplem el temps present que estem vivint com un moment atípic, marcat per la pandèmia de la qual ens costa sortir; un fet que ha marcat les nostres vides i que ens ha mostrat el seu rostre més cruel quan s’ha emportat alguns deis nostres éssers estimats. Tanmateix, com diu el salmista, «Déu és el nostre refugi i la nostra fortalesa, un defensor ferm en hores de perill» (SI 46,2); per això, amb aquesta convicció, podem viure en l’esperança plens d’harmonia.
La Gna. Conxa Adell ens ha guiat en aquest darrer curs amb les seves reflexions i continuarà fent-ho en el proper, ja que les mesures per frenar la malaltia no ens han deixat aprofitar plenament la saviesa continguda en el llibre L’harmonia de la teva vida, a causa de la pràctica impossibilitat de reunir-nos en els nostres grups. Crec que el podem fer servir enguany per descobrir el tresor que conté i explotar-ne totes les seves riqueses en ordre a un enriquiment personal i comunitari.
La idea principal que la Gna. Conxa desenvolupa és que l’harmonia és una riquesa que ja tenim dins nostre, un do comú́ de Déu a l’esser humà, creat a la seva imatge i semblança. i no es tracta, per tant d’una instància estranya a l’home i que ens hagi de venir des de fora. Respecte a aquesta idea, vaig escoltar fa temps a la radio una entrevista a un cantant famós on el personatge entrevistat deia que tothom és capaç d’entonar i cantar, però que, a causa d’una experiència negativa que hàguem pogut tenir ens s’han vistes frustrades les qualitats que hi teníem i això́ no ens ha deixat desenvolupat l’art del cant.
Vida creixent ens ajudarà precisament a veure que, malgrat l’edat, fins el darrer dia que hi siguem a la terra, tindrem un treball molt bonic i valuós per fer present amb Jesucrist el seu Regne. En haver estat creats a imatge i semblança de Déu i rescatats pel Crist, tenim dins nostre un tresor que no podem desaprofitar mai. Hom explica d’un hoste d’un hotel que va sentir des de la seva cambra una cacofonia horrorosa: en una sala pròxima hi havia una nena petita martellejant les tecles d’un piano, hi posava tota la seva bona intenció, però no era capaç de reeixir per molt que s’hi esforçava. Ja li anava a dir l’hoste a la nena que deixés de tocar, quan ve veure venir un home alt que, sens dubte, era el pare de la criatura. Aquest home era un compositor i director d’orquestra molt cèlebre. Sense dir res, va seure al costat de la seva filia i, sense impedir-li que toqués, es va posar ella acompanyar-la omplint els silencis i les pauses. El resultat va ser excel·lent i d’aquell piano va sortir una música harmoniosa com mai ningú́ no hagués sentit. Així passa també́ amb nosaltres: Déu pren la nostra vida, no ens impedeix que visquem i actuem, simplement assumeix el que nosaltres som i ho transforma, agafa la nostra personalitat, el nostre caràcter i el nostre temperament, pren les vivències que hem viscut, omple els nostres silencis i buits i transforma la nostra vida en una bella simfonia, que guanya en qualitat a mida que passen els anys i nosaltres madurem en la fe. Si Déu assumeix la nostra vida i aposta per ella, ¿per qué nosaltres no ho hem de fer?
Va passant el temps i ens queden molts esdeveniments i vivències al darrere, però la nostra vida madura i guanya en qualitat, la melodia és cada cop més formosa, ¿valorarem la llibertat que ens dona Déu i deixarem que Ell toqui al costat nostre?
Mn. Joaquim Meseguer García, pvre., consiliari diocesà́ de Terrassa de Vida Creixent.