Un dia vaig visitar un museu ben singular: el museu de l’enemic.
Primer quadre: el qui ens cau malament. Reacció del públic: em sap greu, però no el puc veure.
Segon: el delinqüent. Reacció popular: els haurien de penjar tots.
Tercer: el paparra. Francament, inaguantable!
Quart: el ximple, el dolent, el lleig com un pecat. Fastigós per dins, odiós per fora: un servidor, perdono, però no oblido.
Més endavant, vaig veure un vidre emmarcat; el rètol deia: Atanseu-vos, veureu l’enemic de Jesús. El públic, cap allà: Quina broma! Això és un mirall! No, no era cap broma. El qui no proba d’estimar l’enemic, no ha provat encara d’estimar Déu. De lluny, sembla un enemic; de prop és un germà.
En el Sermó de la muntanya, el Mestre ens ensenya a filar més prim! Hem d’anar més enllà.
El primer pas d’aquest camí difícil hauria de ser no criticar ni jutjar amb tanta facilitat.
Quan senyalo meticulosament el camp de l’enemic, senyalo al mateix temps la meva capacitat d’estimar. Cal internar-se en el territori enemic. I quan, en aquest procés, em sento atrapat per un sentiment de desànim perquè l’escomesa em sembla desesperada, aleshores mira la creu i comprendràs que, a través de la creu de Crist, va entrar en el món una possibilitat infinita de reconciliació.
Cal creure que l’amor és més fort que l’odi.
Des que no accepto, com inevitables, la separació, la ruptura, l’estat d’enemistat, ja estic caminant cap el germà.
Mn. Pere -diaca
Aturar-se. Cicle A