Els que coneixen l’experiència del desert, expliquen així una travessia. S’aixecà una ventada de sorra. L’horitzó s’enfosquí. La sorra es colava pels ulls, pel nas, per les orelles, per la boca. Allà lluny, es veia una figura humana... en atansar-nos-hi, veiérem que era una nena de cinc anys. Guardava, sola, les seves cabres, i anava cap una tenda on vivien dues dones, molt lluny d’on érem.
La ciutat moderna, la urbana sobretot, es va convertir en un desert: un espai immens i privat de tota capacitat de personalització. Com al desert, el misteri de la ciutat no és la mateixa ciutat, sinó l’existència en ella d’éssers fràgils, amenaçats per terribles perills. Condicions de la vivenda, “menjades de coco”, hores inacabables i esgotadores del transport, aixafats en un vagó per la multitud sense rostre humà o multitud d’automòbils col·lapsats, etc. Total: aïllament i soledat.
¿Quina era l’energia que animava aquella nena i que feia que pogués viure en el desert? Mentre caminava, hi havia esperança de vida. El camí del desert, en efecte, és el camí de la fe despullada i de la pura esperança. Demà potser trobarà aigua i bons pasturatges. Ella també sap i recorda que en un lloc, lluny, hi ha una tenda on viuen dues dones. No està sola. L’oblit és l’arrel de la desesperança.
Oh, no! No correu, homes i dones, joves i ancians, no correu en direcció contrària. No visqueu refiats pensant que ja sou batejats! Canvieu de direcció! Aplaneu camins! Stop, els camins de Déu es creuen amb els nostres.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 51. Tingues pietat de mi, Senyor!
És el més famós dels salms penitencials del saltiri. És un salm que expressa la consciència de tota persona religiosa davant del seu Senyor. Ser pecador vol dir refusar i ofendre el manament de Déu a favor de la vida i de la salvació; vol dir també la destrucció i les ferides que causem als altres i que a la fi acaben amenaçant-nos a nosaltres mateixos; és també la desviació del camí recte i l’errada en els nostres objectius. Déu, però, és essencialment perdó i pot i vol guarir el pecador i recrear-lo, oferint-li un cor pur i nou.
Déu meu, crea en mi un cor ben pur,
fes renéixer en mi un esperit ferm.
No em llancis fora de la teva presència,
no em prenguis el teu esperit sant.
Torna’m el goig de la teva salvació,
que em sostingui un esperit magnànim.
Ensenyaré els teus camins als pecadors
i tornaran a tu els qui t’han abandonat.
No em demanis compte de la sang que he vessat,
Déu meu, Déu que em salves,
i aclamaré la teva bondat.
Obre’m els llavis, Senyor,
i proclamaré la teva lloança.
Les víctimes no et satisfan;
si t’oferia un holocaust, no me’l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
tu, Déu meu, no el menysprees.
Afavoreix Sió amb la teva benvolença,
reconstrueix les muralles de Jerusalem.
Llavors acceptaràs els sacrificis,
l’ofrena sencera i els holocaustos;
llavors oferiran vedells al teu altar.