Aquesta etapa de desconfinament, de “nova normalitat”, està fent patir una mica als sanitaris. Mentre segueixen en la seva tasca de atendre als afectats pel virus s’adonen que s’ha entrat en una etapa d’optimisme per què la gent ja pot sortir però, alhora, de relaxament.
Tanmateix, val a dir que la gent ja n’està “fins el cap de munt” de tant aïllament. La sortida una mica “en tromba” que es va produir en alguns llocs el diumenge de la sortida dels nens n’és la proba. I és que ja no podien més! Un mes i mig sense sortir de casa! Una mesura aquesta –la de no deixar sortir als nens– que tampoc s’entén gaire. D’altres països no ho han fet. Els nens –no se sap encara per què– no desenvolupen tant la malaltia. Sembla que tenen més defenses.
Els qui ho tindran pitjor per complir tot això –especialment la de no poder fer la xerradeta– seran tots aquells que esperen trobar-se amb els altres, i especialment després de tant de temps de no veure’s. Aquí també hi entrem els qui formem part de Vida Creixent. I és que la missa no és només –o sobretot– pregar. És també socialitzar. De fet, formem una comunitat i aquesta és més visible quan ens trobem al voltant de l’altar. Haurem d’ajudar a la gent a fer un “canvi de xip” com diuen els joves. Ara és tracta de no relacionar-se tant –si més no, no com abans– per tal de cercar el bé de tots: no contagiar-nos.
Avia’m si aprenem la lliçó! Només “fent pinya” ens en sortirem. Aparquem d’una vegada els individualismes! Cerquem el bé de tots. De la comunitat cristiana i de la comunitat humana.