Arribats a una etapa madura de la vida, quan els anys han anat decantant el que és essencial, descobrim amb més claredat que la fe no és un tresor per guardar en silenci, sinó un do per compartir. La vida ens ha ensenyat molt: hem conegut alegries i dolors, èxits i fracassos, moments de llum i també nits fosques. Tot això, viscut amb Déu, es converteix en saviesa que pot il·luminar els altres. El moviment de Vida Creixent ens recorda que ningú no està jubilat de l’Evangeli. Encara que les forces físiques minvin, el cor pot eixamplar-se més que mai. Compartir la vida i la fe no vol dir fer grans discursos, sinó oferir allò que som i hem viscut: una paraula serena, una escolta atenta, una pregària feta amb confiança. Sovint, una conversa senzilla pot esdevenir un espai on Déu actua.
¡Quants testimonis discrets sostenen avui l’Església! Persones grans que, amb la seva fidelitat, continuen sembrant esperança en la família, en la parròquia, en el seu entorn. Sant Agustí deia: «Allò que ets parla tan fort que no deixa sentir el que dius». La fe viscuda amb humilitat té una força que travessa els cors. En una societat que sovint arracona la gent gran, nosaltres som cridats a mostrar que aquesta etapa de la vida és fecunda. No som només receptors d’atenció, sinó també donadors de sentit. Quan compartim la nostra fe, ajudem altres a no perdre l’esperança, a descobrir que Déu continua actuant avui.
Potser ens podem preguntar: ¿a qui puc transmetre avui una paraula de fe? ¿Amb qui puc compartir una experiència de Déu que hagi marcat la meva vida? Compartir la vida i la fe és, en el fons, continuar estimant. I estimar és la vocació que no s’acaba mai.
Mn. Joaquim Meseguer García, pvre.,
consiliari diocesà de Terrassa de Vida creixent.