El Papa Lleó ens parla de la paràbola d’un samarità que anava de viatge.
Un doctor en la Llei està concentrat en ell i no s’adona dels altres (cf. Lc 10,25-37) pregunta a Jesús com s’hereta la vida eterna.
Jesús explica una paràbola que té com a escenari un camí, és un camí difícil com la vida. És el camí que recorre un home que baixa de Jerusalem a Jericó. Aquell home és assaltat, colpejat, espoliat i abandonat mig mort. És l’experiència que es viu quan les situacions, les persones, fins i tot aquells en qui hem confiat, ens ho treuen tot i ens deixen al mig del camí.
Però la vida està feta d’encontres, ens trobem davant l’altre, davant la seva fragilitat i la seva debilitat, i podem decidir què fer: cuidar-lo o fer com si res. Un sacerdot i un levita baixen per aquell mateix camí. Són persones que ofereixen servei en el Temple de Jerusalem, que viuen a l’espai sagrat. Malgrat això, la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius. La compassió és una qüestió d’humanitat, abans que ser creients, som cridats a ser humans.
Aquell sacerdot i aquell levita devien tenir pressa per tornar a casa. És precisament la pressa, tan present en la nostra vida, el que moltes vegades impedeix sentir compassió.
Però arriba algú que sí que és capaç d’aturar-se, és un samarità que anava de viatge, algú que pertany a un poble menyspreat (cf. 2Re 17). Aquest samarità s’atura simplement perquè un altre home necessita ajuda.
La compassió s’expressa a través de gestos concrets. El samarità s’hi acosta, li embena les ferides després de netejar-les amb oli i vi, el carrega a la seva muntura. Només s’ajuda de veritat si s’està disposat a sentir el pes del dolor de l’altre. El porta a un hostal on gasta “dos denaris”, més o menys dos dies de treball, i es compromet a tornar. L’altre, és algú a qui s’ha de cuidar.
Quan serem capaços nosaltres d’interrompre el nostre viatge i tenir compassió?. Quan hàgim comprès que aquell home ferit ens representa a cadascun de nosaltres i recordem les vegades que Jesús s’ha aturat per cuidar de nosaltres, serem més capaços de compassió. Preguem perquè puguem créixer en humanitat, de manera que les nostres relacions siguin més vertaderes i més riques en compassió.
Dolors Coscojuela