Una vegada, i no era la primera, veient que tots els cobradors d’impostos dels romans, malmirats i oportunistes estafadors, i altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo, el grup de fariseus (els separats) i els mestres de la llei, deien entre ells: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”.
Resposta del Mestre: Vet aquí que un home tenia dos fills. El més petit li demanà l’herència i va fúmer el camp.
Desprès de passar-ne de verdes i de madures, tornà a casa. El pare ja l’esperava, i fan una gran festa.
El fill gran no hi vol participar. Entra, home, li diu el pare. Hem de tirar la casa per la finestra. Hem retrobat el teu germà perdut.
Anem a pams! La flor i nata de la religiositat jueva, i de la gent creguda de la pròpia vàlua, fan escarafalls perquè acull els descreguts i combrega amb la seva mentalitat; menja amb ells, és a dir, participa d’una mateixa manera de pensar. Ha trencat el nostre “esquema”.
Tots els qui la societat ha bandejat, insatisfets de la seva vida, són atrets pels nous plantejaments de Jesús. La humanitat és indivisible.
Aquí, resta ben clar qui és Déu. Déu és una festa. L’home és el “risc” de Déu.
Ell s’ho juga tot amb la dona i l’home. Ell respecta la nostra llibertat, i en la societat de fora de casa, Ell ens posa a la sala de “cures intensives” perquè tornem, pel penediment, al caliu de la llar paterna. Ell sempre ens espera amb el llum ences.
Però hi ha una situació pitjor que ser fora. És pensar que ets a dins. Al pare, li fou més difícil recuperar el fill que no havia marxat.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 38. No m’abandonis, Senyor
Tots els mals venen del pecat:
Aquest salm, i d’altres, i molts més passatges bíblics, suposen una relació entre els mals i el pecat. El mal no ve de Déu. És pels pecats dels homes que ha entrat en el món. El que no podem dir mai és que els mals que afligeixen aquest home vinguin dels seus pecats. Potser vénen dels meus. Tota la humanitat és solidària en el pecat, i també en l’expiació. Crist, el just innocent, ha portat el pes dels nostres pecats.
No em reprenguis, Senyor, tan durament,
no em corregeixis amb tant de rigor.
Tinc clavades en mi les teves fletxes,
descarregues damunt meu la teva mà.
Has estat amb mi tan sever
que no em queda en tot el cos res de sa;
són tants els meus pecats
que els meus ossos no troben repòs.
Les culpes em cobreixen el cap,
em dobleguen com una càrrega feixuga.
Són tantes les meves nicieses
que se’m tornen repugnants les ferides.
Vaig a tot arreu prostrat i abatut,
estic entristit tot el dia;
em devora una febre ardent
i no em queda en tot el cos res de sa.
Estic esgotat i desfet,
crido i em planyo amb tota l’ànima.
Senyor meu, els meus anhels són davant teu,
no et passen per alt els meus gemecs.
El cor em palpita, les forces m’abandonen
i s’apaga la llum dels meus ulls.
Amics i veïns s’aparten dels meus mals,
els meus parents es mantenen a distància.
Els qui volen la meva mort paren els llaços,
els qui cerquen de fer-me mal parlen de perdre’m,
tot el dia rumien traïcions.
Però jo faig el sord, no escolto res;
com si fos mut, no obro la boca.
Faig com si no hi sentís,
com si no tingués res a replicar.
Senyor, jo espero en tu;
no em deixaràs sense resposta, Senyor, Déu meu.
Em dic: «Que no puguin alegrar-se’n,
que no cantin victòria, si el peu em fallava.»
Perquè em veig a punt de caure,
no puc oblidar el meu dolor;
confesso la meva culpa,
el meu pecat em turmenta.
Els enemics que encara viuen són molts,
són legió els qui m’odien sense causa;
els qui em tornen mal per bé
m’acusen del bé que he buscat.
No m’abandonis, Senyor;
Déu meu, no t’allunyis de mi!
Cuita a defensar-me,
Senyor meu, salvador meu!