Digueu-me, espill màgic, oi que jo sóc el més generós de tots, el més just, el més fidel, el més observant dels deures, el més caritatiu amb els marginats?
Oi que sóc el més catòlic de la comunitat parroquial? Jo no sóc lladre, ni injust, ni adúlter, ni avar, com aquest que acaba d’entrar!
No, no, Ulisses, els preferits de l’evangeli són els pispes, les prostitutes, els dopats, i la gent de mal viure, com aquell que es troba darrere d’aquella columna, que no gosa alçar el cap. Tu has vingut a fer el pinxo. Tu tens un cor dur. Aquests tenen un cor de carn. Aquests són perdonats. Tu no has tocat la misericòrdia perquè ets orgullós, vols ser sempre el protagonista, el primer actor.
Avui tenim la radiografia del robot religiós fals: l’individu orgullós, aquell que sempre creu que és perfecte i millor que els altres; està sempre segur de si mateix. Fins i tot pensa que Déu té un deute amb ell.
Resta ben clar que Déu no condemna les bones obres i aprova les malifetes. Ulisses és un comptable de la religió. Ignora que sols Déu és qui pot dir si som prop d’Ell o no. I, a més a més, condemna els altres. El pecador no s’excusa. Sap que és un malfactor. Fa l’inventariï d’ell mateix, i no té res per presumir. No parla dels altres ni els critica. Només compta amb Déu.
Feliços els qui corren amb el dipòsit del cotxe buit: ells arribaran a la meta.
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 51. Compadeix-te de mi, Déu meu (primera part)
La veritable revolució comença per tu mateix:
En lloc d’exigir, abans de convertir-te o de comprometre’t a fons, que s’arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l’Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més acceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguda apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dóna’t com una pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.
Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant;
tu que ets tan bo, esborra les meves faltes.
Renta’m ben bé de les culpes,
purifica’m dels pecats.
Ara reconec les meves faltes,
tinc sempre present el meu pecat.
Contra tu, contra tu sol he pecat,
he fet el que és dolent als teus ulls.
Per això ets just quan dónes la sentència,
irreprensible en el teu veredicte.
Tu saps que he nascut en la culpa,
que la mare m’engendrà pecador.
Tu que estimes la veritat al fons del cor,
m’ensenyes dintre meu a tenir seny.
Aspergeix-me amb hisop, que quedi pur;
renta’m, i seré més blanc que la neu.
Fes que torni a sentir els crits de festa,
que s’alegrin els ossos que havies fet pols!
Aparta la mirada dels meus pecats,
esborra les meves culpes.
(seguirà el proper més)