Aquella nit els deixebles no pescaren res.
Cada dia sabem el que hem de fer. Tenim un ofici. Tal volta, sovint, no sabem el que hem de “ser”. No pesquem res. Els comptes no ens quadren.
Ens fa falta quelcom. Ens fa falta algú. Tireu la xarxa a la dreta! La joia del ressuscitat, la seva joiosa presència va ser la causa de l’èxit d’aquell matí: no podien treure la xarxa de tant de peix! Aquell matí, esmorzaren amb ell, pa torrat i peix a la brasa.
Som una colla de despistats! Ens comportem amb Jesús com si fos mort encara. De bon matí, vol venir amb nosaltres. Vol viure amb nosaltres el gran do de la nova vida. Amb joia!
Quan tu reps un regal, generalment porta el llibre d’instruccions. La teva vida és un obsequi. ¿Vols saber com fer funcionar la teva vida? ¿Funcionar bé de debò? No més ansietat, ràbia, temor, gelosia, ressentiment, avorriment, infelicitat... ¿Creus que no és possible, oi? Ah! És perquè mai, tal volta, has rebut les instruccions per fer-ho.
El primer pas és adonar-te que, en la vida, funciones com un io-io, saltant entre la felicitat i la infelicitat. No funciones amb la consciència alta. Les persones que rutllen amb la consciència alta, mai experimenten la desil·lusió d’esperances no portades a cap.
Ben segur que t’esforces. Ben segur que ets una bona persona. Llavors, què és el que no marxa? Les persones que són infelices no saben perquè ho són. Si sabessin perquè ocorre la infelicitat, es disposarien a canviar la situació per aconseguir ser feliços. Però no ho fan... perquè no saben quines són les causes de la dissort.
Reviscolem-nos amb un bon esmorzar de Pasqua!
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 39. Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi
La vida és breu:
La vida de l’home camina inexorablement cap a la mort. Per tant, no pot tenir sentit en ella mateixa. ¿Quina esperança em queda, doncs?, pregunta el salmista. I li respon sant Pau: “Si és només per aquesta vida que hem posat en el Crist la nostra esperança, som els més desgraciats de tots els homes!”(1C 15,19).
M’havia dit a mi mateix:
«Vigilaré els meus passos
per no pecar amb la llengua;
guardaré closos els llavis
mentre hi hagi un injust al meu davant.»
Em tancava, doncs, en el silenci,
callava sense profit,
i el meu turment s’exacerbava,
el cor em cremava dintre meu.
Però, després que hi he pensat, s’ha encès un foc
i ha parlat la meva llengua:
«Fes-me conèixer, Senyor, la meva fi,
els anys de vida que em queden:
que m’adoni que passo de pressa.»
Els meus anys es mesuren amb pocs pams,
la meva vida, davant teu, és un no res.
L’home dura tant com un respir,
trafiqueja amb coses fugisseres;
es neguiteja inútilment,
arreplega i no sap per a qui.
I ara, Senyor, quina esperança em queda?
Jo confio en tu!
Allibera’m de totes les faltes,
no m’exposis a les burles dels insensats.
Ara guardo silenci. No obriré la boca,
perquè ets tu qui ho fas tot.
Desvia de mi els teus cops,
defalleixo sota una mà tan rigorosa.
Tu eduques l’home castigant les seves culpes
i consumeixes els seus béns tal com fa l’arna;
l’home no és més que un respir.
Escolta, Senyor, la meva pregària,
estigues atent al meu crit d’auxili,
no facis el sord als meus plors,
perquè per a tu soc només un immigrant,
un foraster com els meus pares.
Aparta de mi l’esguard, que m’assereni,
abans no me’n vagi i ja no sigui res.