Aquesta gent del “temps” son un pal! La religió és un pal! Els sermons són un pal! El meu profe és un pal! Els meus pares són un pal! El nostre bisetmanari és un pal! La política és un pal!
Noi, fes-t’ho mirar; em sembla que tens els ploms fosos!
Certament, el carro a vegades no funciona, no perquè el cavall no tira, sinó perquè cal engreixar els eixos. Aleshores el cavall no té més remei que anar a galop tirat.
Tots anem al carro. Tots som llum i tots hem de posar el granet de sal perquè aquesta vida no sigui tan insípida. Hi ha, amic amb els ploms fosos, motius per a tenir por d’un estil de vida cristià insignificant, massa tou, i que no té res a dir. Ens manca sal a la vida, massa tranquil·litzadora.
A dalt del mont Tabor, on vaig tenir el goig de pujar, vaig resar aquesta pregària:
Germans, no us demano perdó del mal que us hem fet. Ens penedim perquè no us hem fet cap mal, no us hem inquietat, no hem esmicolat les vostres seguretats ensopides. Perquè no us hem desvetllat els vostres somnis engorronits. Perquè us hem deixat en pau amb els ploms fosos. Perquè no us hem alçat els caps enlaire. Ens penedim: perquè hem transformat la força del llevat evangèlic en vainilla.
Germans, alerta! El món porta careta, està hipnotitzat. Desperteu-lo. És previsible que es fumi una pinya!
Mn. Pere Arribas-diaca
Salm 48. És gran el Senyor i digne de tota lloança
La glòria de Jerusalem:
“Vine, et mostraré la núvia, l’esposa de l’Anyell. Va dur-me, doncs, en esperit dalt d’una muntanya molt alta, i em mostrà Jerusalem, la ciutat santa, que baixava del cel, procedent de Déu, i tenia la glòria de Déu” (Ap 21,9-11).
És gran el Senyor i digne de tota lloança
a la ciutat del nostre Déu, a la santa muntanya,
cim admirable, goig de tot el món.
La muntanya de Sió és a tocar del cel,
és la ciutat del rei dels reis;
Déu sobresurt com un castell
enmig dels seus merlets.
Els reis s’havien aliat
per atacar-la tots junts.
S’han esverat només de veure-la
i han fugit desconcertats.
Els ha agafat allà mateix un tremolor,
un dolor com a la dona quan infanta,
igual que les ventades de llevant
quan estavellen els vaixells de Tarsis.
Ho havíem sentit a dir i ara ho hem vist
a la ciutat del nostre Déu,
a la ciutat del Senyor de l’univers:
Déu la manté ferma per sempre. Pausa
Déu nostre, evoquem el record del teu amor
enmig del temple;
ets conegut d’un cap a l’altre de la terra,
ets lloat pertot arreu, Déu nostre,
la teva mà és plena de bondat.
Que s’alegri la muntanya de Sió,
que es posin de festa les viles de Judà
i celebrin els teus determinis!
Recorreu les muralles de Sió;
compteu les seves torres,
mireu les seves defenses,
resseguiu-ne els merlets
i podreu dir després als vostres fills:
«Aquest és el Senyor,
el nostre Déu per sempre més;
ell és el nostre guia.»