La temptació de tancar-se

dl., 01/03/2021

Si hi ha una recomanació que és clara amb aquesta pandèmia –especialment de part dels metges i epidemiòlegs– és la de quedar-se a casa. Tanmateix, això pot tenir conseqüències més dràstiques. Una d’elles, la de aïllar-se dels altres... Això ja és un altra cosa. Aquesta actitud és molt típica de la gent gran. Ja fa temps que vaig observant que alguns dels més grans estan pendents només d’ells i d’elles mateixos/xes. Té la seva lògica. A mesura que minven les capacitats es té més tendència a centrar-se en un mateix. Les meves medecines, els meus metges, el meu pis, la meva pensió, els meus amics i amigues... En les nostres reunions és típic fer una repassada als metges, les malalties, els dolors i dolorets... abans de començar. Tanmateix, no totes les persones grans tenen aquestes actituds. Els i les hi ha que amb l’edat esdevenen més oberts i obertes i donen el seu temps per ajudar als altres, per exemple, en voluntariats. Em costa que alguns de vosaltres ho feu, malgrat els dolorets, l’edat i la por.

Aïllar-se del món i de les persones no és propi de la condició humana. Som relacionals. Tanmateix, és una reacció molt lògica, sobretot quan es té tanta por, com ara. El que és segur és que no és de Déu. Aquesta no és la vida que Déu vol per a nosaltres. Només cal veure com va viure Jesús. Quasi bé estava més pendent dels altres que d’Ell mateix, especialment davant el patiment dels més febles... Jesús està amb els malalts, els toca, els cura...

Xavier Moretó, Consiliari de Vida Creixent de Barcelona