La bellesa de l’ancianitat

dc., 06/04/2022

La bellesa no és un patrimoni exclusiu de la joventut, també en la vellesa podem trobar una bellesa que ha assolit la seva plenitud, si m’és permès fer aquest joc de paraules. Fa ja molts anys, esperant el torn a la caixa d’estalvis, vaig encetar una conversa amb una dona entrada en anys. En un moment donat, li vaig dir: «Jo ara tic una malaltia, que es diu joventut i que suposo que es curarà amb l’edat», i la bona senyora em va respondre: «¡Ai mossèn, quants voldríem tenir aquesta malaltia!» Penso que tot sovint voldríem viure gairebé eternament i mantenir-nos sempre joves, com en la famosa novel·la d’Oscar Wilde, El retrat de Dorian Gray; i és que sempre hom ha ponderat l’ideal de la joventut com a plenitud i exuberància de possibilitats i hom ha vist la vellesa com a decrepitud i fase última que marca el final de la vida en aquest món. I és cert que el pas dels anys ens va imposant limitacions i que la vellesa ens mostra que no tenim la nostra morada permanent en aquest món, però crec que té molta raó una frase que escoltava sovint, també fa uns quants anys, en un programa de ràdio: «El millor que ens pot passar en aquesta vida és arribar a vells», perquè, ¿quantes persones no han pogut viure una vida llarga o la seva existència s’ha truncat en la joventut, en aquella fase de la vida tan lloada que no han pogut culminar amb una bona maduresa i una vellesa excel·lent? Haver tingut una vida llarga és un bon motiu per donar gràcies a Déu. Escric aquestes reflexions en aquest any, en el qual canviaré la primera xifra i entraré en la seixantena. Per aquest fet, considero que estic a punt d’entrar jo també en l’ancianitat.

Hem deixat enrere fases importants de la nostra vida i vivències, boniques unes i altres no tant, que hem compartit amb moltes persones. Enyorem molts moments, però no ens podem quedat atrapats en un passat que ja no tornarà, sinó que som convidats a mirar endavant amb esperança, gaudir del temps que la Divina Providència encara ens regala i contribuir, amb l’experiència i saviesa acumulades, a fer un món millor del que vam trobar a la infantesa i a la joventut. És aquesta una etapa de la vida per agrair els bons moments viscuts, per treure lliçons d’allò que ens ha dolgut i per assaborir tot allò que ens ha anat enriquint.

Certament, l’ancianitat ve marcada pel pas del temps i per les limitacions de salut que ens imposa la vellesa, però és també una etapa de gran riquesa personal, d’una vida consolidada que tant de bo hagi desprès al seu pas una llum abundant i intensa. És un temps per a viure en l’esperança enmig de tantes inquietuds que caracteritzen el món que ens envolta, sempre tan insegur. És un temps per agrair tot el que hem viscut i les persones que ens han acompanyat al llarg del camí de la vida. ¿Es, doncs, l’ancianitat una fase de declivi de la vida? No, ni molt menys. És més aviat una etapa de plenitud, de joia i de llum perquè hem fet un camí llarg en el qual Déu, Nostre Senyor, ens ha donat l’oportunitat d’obrar el bé i de treballar pels altres, cosa que, per altra banda, dins de les possibilitats que tinguem, encara podem seguir fent. Ben cert, el millor que ens pot passar en aquesta vida és arribar a vells, i això ens fa assolir una bellesa inigualable, fent el joc de paraules amb el qual he encetat la meva reflexió; una bellesa que confereix dignitat a la nostra vida vella i bella, és a dir, plena i formosa.

Mn. Joaquim Meseguer García, rector de Sant Pere i arxipreste de Rubí,
Consiliari de Vida Creixent de la Diòcesi de Terrassa