El diumenge, a la nit, quan la gent surt del cinema o de qualsevol divertiment, la majoria fa una cara llarga o de circumstància, pensant que l’endemà és dilluns. El telenotícies presenta tota mena de crisis i de malastrugances. La premsa diària, tot són problemes socials. (Ara recordo que va sortir un setmanari només amb bones notícies; va durar molt poc). I què me’n dieu de les revistes dels VIPS? Tots ensenyen les dents, com si fessin propaganda dentífrica, oi? I dissabte, vaig veure al mercat una dona carregada de treball, de lluita, i de mitjana edat, amb dos carrets i un manat de farigola, i... -quin miracle!- amb un somriure als llavis!
Tothom vol la llibertat; i què és la llibertat? S’ha confós la llibertat amb les “llibertats”. Tot és permès, tot “realitza”. Els senyals de la vertadera llibertat són que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin nets, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, i que els marginats trobin el real camí de l’autèntica llibertat.
Preparar el Nadal voldrà dir que les nostres obres, la nostra història de cada dia, no impedeixin que es realitzi aquesta profecia proclamada per l’únic Salvador-Messies fa ja dos mil anys. Aquest és l’autèntic humanisme, saber traduir la profecia dels “cecs”, dels invàlids... els muntatges de l’humanisme actual estafen l’home per a treure el seu profit. Els “sords” i “marginats” ja no es fien de ningú, ni dels ateus ni dels cristians. I diuen: el MESSIES encara no ha vingut!
Mn. Pere Arribas- diaca
Salm 132. Senyor, recorda’t de David
El zel de David: David havia promès que no entraria al seu palau fins haver edificat una casa a Déu. Déu li va dir que el Temple no l’edificaria ell, que havia fet massa guerres, sinó el seu fill Salomó, el Rei Pacífic. Però els propòsits generosos plauen a Déu àdhuc quan no els accepta: el va recompensar amb la promesa del llinatge messiànic.
Senyor, recorda’t de David
i de tot el seu zel,
quan va fer aquest jurament al Senyor,
prometent al Poderós de Jacob:
«No entraré sota el sostre de casa,
no aniré al meu llit per descansar,
no deixaré que s’adormin els meus ulls,
que la son m’acluqui les parpelles,
fins que hauré trobat un lloc per al Senyor,
un casal per al Poderós de Jacob!»
Hem sabut que l’arca era a Efrata;
l’hem trobada a la plana de Jàar.
Entrem, doncs, a casa seva,
venerem l’escambell dels seus peus.
Alça’t, Senyor, i vine on has de quedar-te,
amb l’arca del teu poder.
Que els teus sacerdots es vesteixin de festa
i esclatin els fidels en crits d’alegria.
Per amor de David, el teu servent,
no refusis d’acollir el teu Ungit.
El Senyor va jurar a David;
va jurar en ferm, no se’n desdirà:
«En el teu tron hi posaré un descendent.
Si els teus fills guarden la meva aliança,
el pacte que jo els proposo,
continuaran també els seus fills
ocupant per sempre el teu tron.»
El Senyor ha escollit Sió,
l’ha volguda per fer-hi estada:
«És aquí on vull quedar-me per sempre,
m’agrada, hi vull residir.
La beneiré i estarà ben proveïda,
els seus pobres menjaran fins a saciar-se.
Vestiré de triomf els seus sacerdots,
i els seus fidels esclataran en crits d’alegria.
Aquí faré germinar el poder de David,
per al meu Ungit tindré una llàntia encesa.
Vestiré d’oprobi els seus enemics,
però al front d’ell brillarà la diadema.»