El perquè d'un moviment cristià de jubilats i de gent gran

Neix a França "Vie Montante" i a Catalunya "Vida Creixent "

Una nova situació per a la gent gran.

L'actual ritme de la nostra vida tal vegada ens impedeix conèixer o ens amaga que, des de finals del segle XIX, en tot el segle XX i que es confirma ara en entrar al XXI, hi ha hagut unes transformacions en la societat que ens han afectat d'una manera especial els jubilats i la gent gran.

Certament, ha existit sempre un buit en la societat moderna fruit d'un ràpid canvi en varis ordres de la vida i de la societat. La situació dels jubilats i de la gent gran es troba determinada, entre d'altres raons, pel transvasament de les noves generacions, d'un entorn rural a una situació productiva i habitual de tipus urbà, i per la marginació o automarginació, la soledat, l'egoisme senil, els nivells de cultura i, en moltes ocasions, per la manca d'esperança.

Especialment a mitjans del segle XX es comença a considerar com a cosa imprescindible en la societat el concepte de la productivitat. Tant en el món laboral com en l'intel·lectual prima la productivitat; els jubilats i la gent gran ja no es consideren "productius" i això comporta la marginació i la desatenció vers aquest sector cada vegada més important de la societat. No es pot oblidar que a la darrera meitat del segle passat, el segment de població de més de seixanta anys representa una proporció superior al 16 % del total de la societat.

Es evident que a aquesta nova societat mecanitzada i tecnificada que no considera com cal els jubilats i la gent gran, li manca un complement essencial, perquè cada moment de l'existènciaés indispensable pel desenvolupament de la persona humana sigui quina sigui la seva edat.

Mai no ha estat lícit mutilar la societat oblidant els més grans, com tampoc mai ha estat lícit marginar-los per tal d'assistir-los. La solució dels problemes no es pot produir sense humanitzar la petita societat fonamental que es reflecteix, sobre tot, en els més dèbils. La societat no s'ha humanitzat, és a dir, no s'ha posat a la mesura de l'home, perquè no ha tingut en consideració el paper que té cada membre en cada etapa concreta de l'existència.

Calia que els jubilats i la gent gran, especialment en la segona meitat del segle passat, tinguessin una manera pròpia de crear una comunitat de creients, de sentir-se responsables i no marginats, en l'evangelització i l'animació de moltes situacions del seu propi ambient i d'altres ambients aliens a ells mateixos.

Calia que en aquest període de la vida en la que sovint preval la incredulitat, poguessin descobrir una dimensió social per ells i per a ells i poguessin fer néixer i fer créixer la societat i l'Església en les situacions típiques d'aquesta etapa de la vida: des de la família fins al grup de gent gran i jubilats del seu entorn.

D'altra part va haver-hi un canvi sobtat. Gent gran amb una formació i vida cristiana diguem-ne "clàssiques", es trobaven insegurs i perduts a causa de les transformacions que els situaven davant d'un fet consumat. A la gent gran se'ls deia "esteu antiquats", se'ls desqualificava, no se'ls reconeixia ni el llenguatge, ni la cultura que ells tenien per expressar l'Evangeli.

A part de tot el que hem dit hi ha encara d'altres factors que han fet modificar la situació i la sensibilitat de la gent gran:

• En primer lloc, la tendència progressiva a l'isolament, a l'individualisme, a l'allunyar-se d'esdeveniments i de vicissituds que afecten els altres.
• En segons lloc, un sentit continu i vague d'irritabilitat, de tristesa i de pessimisme. A més, s'inicia un sentit permanent de frustració amb planys per la pròpia inutilitat.
• També l'allargament de la perspectiva de vida amb el que això suposa de malalties senils i problemàtiques assistencials que abans no existien.
• I encara, les parelles joves que treballen els dos i deixen els avis sols. La carestia dels habitatges sense tenir la necessària capacitat de superfície per inquibir adequadament pares, fills i néts, en una mateixa casa.