Milers de milions d’anys després que les galàxies començaren a solcar els espais. Uns quants milions d’anys després que els primers homes i dones començaren a dominar la terra. Dos mil anys després que Abraham es posés en camí vers un país desconegut. Quinze segles després de Moisès i la sortida del poble d’Israel de l’Egipte.
Mil anys desprès del regnat de David. Durant l’Olimpíada noranta- quatre, a l’any 752 de la fundació de Roma, l’any 42 del regnat de l’emperador August, després de tantes i tantes esperances fallides i de tants imperis ensorrats, sis segles després de Buda, i cinc de Sòcrates, ara fa 2022 anys, per canviar de dalt a baix aquest món, a Betlem, un poble qualsevol al cor d’un país ocupat, ha nascut Jesús de Natzaret, fill de Maria, des de sempre fill de Déu!
I, què és Nadal? ¿Que no és llumetes, ni àpats extraordinaris, ni regals, ni felicitacions, ni trobades de família o d’amics, ni la treva de les armes (tant debò!)?
No és això Nadal, en efecte. Encara que a mi m’agrada moltíssim que el món associï aquestes manifestacions al Nadal. La llàstima és que duri tan poc. No desem el Nadal quan desem les figures del pessebre.
Jesús baixa a viure entre nosaltres: té un lloc, un poble, un carrer, una casa. Hauríem d’aprendre a saber ocupar el nostre lloc. On ets, Adam?, li preguntà Déu. Adam s’amagà. No era al seu lloc. Refusà l’encontre, l’amistat, el diàleg amb el creador.
Sembrem la nostra vida i la dels altres de festes, de llum, de bon humor, de somriures, de serveis...
Fem camins d’estels!
Mn. Pere Arribas -diaca
Salm 46. Déu és el nostre Castell de refugi
Déu hi és al mig:
Jerusalem -i l’Església- no es defensa amb muralles exteriors, sinó amb la presencia de Déu al mig d’ella. Teilhard de Chardin observava que els animals superiors, els vertebrats, que tenen una columna interior i invisible que els aguanta, ja no necessiten una closca exterior, com els invertebrats.
Déu és el nostre castell de refugi,
un defensor ferm en hores de perill.
No temem res quan se somou la terra,
quan les muntanyes trontollen dins els mars,
quan bramulen i escumegen les aigües abismals
i al seu embat s’estremeixen les muntanyes.
Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu,
la mansió més sagrada de l’Altíssim.
Déu és al mig d’ella, no pot trontollar.
Déu la defensa abans que apunti el dia;
si s’amotinen nacions i trontollen reialmes,
fa esclatar el seu tro, i la terra es desfà.
El Senyor de l’univers és amb nosaltres,
la nostra muralla és el Déu de Jacob.
Veniu, mireu les gestes del Senyor,
les meravelles que fa sobre la terra.
A tot arreu ha fet cessar els combats,
ha trencat els arcs i trossejat les llances,
ha tirat al foc els escuts.
«Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu;
domino els pobles, domino el món.»
El Senyor de l’univers és amb nosaltres,
la nostra muralla és el Déu de Jacob.