Crisi pasqual?

dg., 07/05/2023
img-llibres-Aturar-se-A

És condició humana i de tot ser vivent passar èpoques de crisi. Perquè la crisi és canvi, evolució o alteració d’un moment o període cap al profit o cap a l’agreujament de l’ésser i també d’una situació qualsevol. Així podem parlar de la crisi del nou nat, de l’infant, de l’adolescent, del jove, de l’adult, dels anys quaranta-cinc, cinquanta-cinc i dels seixanta, etc. I també d’una malaltia, de l’economia, dels animals i de les plantes. Però no sempre en sentit pejoratiu o desfavorable.

L’evolució pot girar cap a la millora. Per tant, la conclusió general és que tot aquell qui està en crisi, viu i això és bo.
Parlaré ara d’aquella tarda del primer dia de la setmana, el diumenge de fi de festa jueva, i que comença amb una rara i discutida realitat: Jesús de Natzaret, mort en creu i enterrat, havia tornat a la vida; crisi pasqual?

La predicació del Mestre havia provocat certament una forta crisi. El primer que sofrí la crisi crec que fou Judes, però es va equivocar en la resolució. Els altres apòstols també aspiren a ser ministres. La majoria pensa que tot allò s’ha acabat. Però al capvespre tot canvia. Al cap de vuit dies, Tomás demana un cardiograma, una radiografia i una anàlisi: vol tocar i palpar la realitat del Crist ressuscitat.
“Tomàs, perquè m’has vist i palpat, has cregut. Feliços els qui creuran sense haver vist”.

La serenor i la pau en la comunitat ens portaran a la fe. I fiar-se de la paraula ens traslladarà de la crisi a la crítica madura.

Mn. Pere Arribas- diaca

Salm 87. El Senyor té el palau a la muntanya santa

Sant dels fills de l’Església:
Jerusalem, que en altres passatges bíblics és presentada com a verge, aquí és la mare fecunda. Hi ha una Jerusalem de dalt, que és lliure, i que és la nostra mare, diu sant Pau (Ga 4,26). <<No pot tenir Déu per pare qui no vol tenir l’Església per mare>>(sant Cebrià).

El Senyor té el palau a la muntanya santa
i estima més els portals de Sió
que totes les viles de Jacob.
Ell diu de tu, ciutat de Déu,
oracles gloriosos:
«Compto Egipte i Babilònia
entre els pobles que em coneixen.
A Filistea, a Tir i a Etiòpia
els dic: fills de Sió.»
Diran de Sió:
«Aquest i aquell altre, tots en són fills.»
I també: «L’Altíssim mateix l’ha fundada.»
El Senyor escriu en el registre dels pobles:
«Fills de Sió.»
I exclamen cantors i dansaires:
«De tu brollen, Sió, les meves fonts!»