No entenem res!

dg., 10/03/2024

A la quaresma, Jesús ens convida a pujar a la muntanya. Enmig del brogit del món actual, dels nervis del bombardeig publicitari, és imprescindible el relaxament i saber escoltar.

Enmig de la prada verdosa de Galilea, un dia Jesús pujà a la muntanya amb els seus deixebles Pere, Jaume i Joan, els mateixos que assistiran a l’oració de Getsemaní.

Jesús es transfigurà davant d’ells. Tal com si es tragués l’americana, aparegué brillant davant d’ells. Es formà un núvol i una veu digué: -“Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”. Els deixebles no sabien pas què dir.

I així ens passa a tots: no entenem res! És molt difícil saber escoltar. Oïm, però no parem atenció. Oïm la ràdio, la televisió, converses, però sense cap esforç.

Consumim sorolls i no posem cap interès de comprensió en la paraula de Déu que ens arriba per mil camins i per mil pistes.

Mireu quines vies va trobar una colla de convivències a Montserrat.

“Vaig dir a l’ametller: parla’m de Déu! I l’ametller va florir. Vaig dir a la casa: parla’m de Déu! I es va obrir la porta. Vaig dir a l’infant: parla’m de Déu! I l’infant m’ho va demanar a mi. Vaig dir a l’amic: parla’m de Déu! I l’amic em va ensenyar a estimar. Vaig dir a un soldat: parla’m de Déu! I el soldat va deixar les armes. Vaig dir a la mà: parla’m de Déu. I la mà esdevingué servei. Vaig dir a Jesús: parla’m de Déu! I Jesús resà el Parenostre”.

Ja ho veieu; tot ens parla de Déu. Déu ens empaita pacientment.

Mn. Pere Arribas-diaca

Salm 17. Escolta, Senyor, una causa justa

La justificació que ve del Crist:

Només Jesús podia demanar estricta justícia; nosaltres sempre hem de demanar misericòrdia (almenys de cara a Déu). Però si per la fe habita Crist en el nostre cor, podrem demanar al Pare que vingui de nit a examinar-lo i, en desvetllar-nos, el contemplarem fins a saciar-nos.

Escolta, Senyor, una causa justa,
escolta el meu plany.
Estigues atent a la meva pregària:
surt de llavis que no enganyen.
Sentencia tu mateix la meva causa:
els teus ulls veuran qui té raó.
Has vingut de nit a escorcollar-me el cor,
m’has provat al foc i no m’has trobat fals.
La llengua no se me’n va com a tants d’altres,
he observat les teves paraules,
no abandono els camins prescrits.
Els meus passos segueixen les teves rutes,
els meus peus s’hi mantenen segurs.
T’invoco, Déu meu, i sé que em respons;
estigues atent, escolta el que et demano.
Que m’ajudi el teu amor admirable,
tu que salves dels enemics
els qui s’arreceren als teus braços.
Guarda’m com la nineta dels ulls,
empara’m a l’ombra de les teves ales,
on no m’abasti l’injust que m’assalta,
els enemics mortals que m’envolten.
Els seus cors són insensibles,
i els seus llavis, insolents.
Se m’acosten, ja m’encerclen,
em miren per tombar-me per terra,
com lleons delerosos per la presa,
com lleons emboscats en els matolls.
Alça’t, Senyor! Planta’ls cara i doblega’ls!
Que la teva espasa salvi de l’injust la meva vida!
Que la teva mà, Senyor, em salvi dels mortals,
dels qui encara viuen en el món.
Que s’embafin del destí que els reserves,
que els seus fills en quedin saciats
i que en deixin als seus nets les engrunes.
Jo et veuré, perquè la meva causa és justa.
Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me’n.