Ressò de juny de 2019

Editorial

Cristina Kaufmann. Recordando su figura

El 18 de abril de 2006, martes de Pascua, fallecía Cristina Kaufmann, una carmelita descalza, nacida en Suiza y arraigada en Cataluña, que ha dejado una honda huella en el Carmelo contemporáneo. Un cáncer linfático se la llevó con 67 años.

Yo estudiaba tercero de Bachillerato cuando la vi por primera vez en televisión. Imposible no sentirme impactada. Lo mismo les sucedió a todos los telespectadores aquella noche. Mercedes Milá, rostro popular del periodismo televisivo, la entrevistaba en su programa de los jueves “Buenas noches”. Era el 10 de mayo de 1984. Televisión Española había emitido poco antes, entre marzo y abril, la inolvidable serie Teresa de Jesús protagonizada por Concha Velasco y dirigida por Josefina Molina. Mercedes Milá quería entrevistar a una carmelita descalza del siglo XX y comprobar cómo eran en nuestro tiempo las monjas que la santa fundó. Llevó a Cristina a su programa. En un momento dado, Mercedes le pidió que rezara ante la cámara. Y Cristina, con toda sencillez y naturalidad, lo hizo. Fue desgranando su plegaria como quien sabe que se dirige a un amigo:

Cristina Kaufmann

Cristina Kaufmann.

«Sí, sí, tú nos ves…
y tú, Dios, que eres la Verdad
que buscamos en nuestras vida
tanto Mercedes como yo,
buscamos la verdad, la alegría,
buscamos la libertad.
Tú nos oyes, pero tú callas.
Tú callas ante nuestras palabras
y ante nuestras preguntas,
ante la muerte y ante la vida.
Ante nuestras luchas, tú callas,
y nos es difícil aceptar esto.
Pero, tú nos has dicho una palabra.
Tú nos has dicho todo
en Jesús del Evangelio.
Conocemos el Evangelio
pero, no sabemos vivir como vivió Jesús.
Él hacía siempre lo que tú querías.
Enséñanos a vivir como vivió Jesús».

Entonces supe que orar era eso: dirigirse confiadamente a alguien que sabes que es todo apertura, receptividad, cercanía. “Tratar de amistad con quien sabemos que nos ama”, diría Teresa de Jesús.

Mucho tiempo después, ya en el Carmelo, he conocido la grandeza de su figura y lo mucho que aportó esta mujer, de la que hoy hacemos memoria agradecida. Nos ha dejado libros desde los que aún hoy es posible asomarse a su alma: La transparencia de lo invisible, El rostro femenino de Dios, La fascinación de una presencia…

En 1987, alguien le preguntó cómo desearía morir, y esta fue su respuesta: «Igual como deseo que sea mi vida. Intento vivir amando y haciendo en todo la voluntad de Dios y así, quiero hacer presente aquí una centella de la belleza y de la alegría de Dios. Y así también quisiera morir».

Os dejo el enlace a la semblanza de ella que hacen las carmelitas de Mataró en la Revista de Espiritualidad en 2009. Merece la pena leerla.

Publicado el 18/04/2016 por MJ

Espai de reflexió i pregària

Catequesi sobre el “Pare nostre”. 16. Siguis on siguis, invoca el Pare.

Estimats germans i germanes, bon dia!

Avui acabem el cicle de catequesis sobre el “Pare nostre”. Podem dir que la pregària cristiana neix de l’audàcia d’anomenar Déu amb el nom de “Pare”. Aquesta és l’arrel de la pregària cristiana: dir “Pare” a Déu. Però cal tenir coratge! No es tracta només d’una fórmula, sinó d’una intimitat filial en la qual som introduïts per gràcia: Jesús és el revelador del Pare i ens dona la familiaritat amb Ell. «No ens deixa una fórmula per repetir-la mecànicament. Igual com per qualsevol pregària vocal, és a través de la Paraula de Déu que l’Esperit Sant ensenya als fills de Déu a pregar al seu Pare» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2766). Jesús mateix va utilitzar diferents expressions per pregar al Pare. Si llegim atentament els Evangelis, descobrim que aquestes expressions de pregària que sorgeixen als llavis de Jesús recorden el text del “Pare nostre”.

Catequesi sobre el Pare nostre

Catequesi sobre el “Pare nostre”.

Per exemple, en la nit de Getsemaní Jesús prega així: «Abbà! Pare! Tot és possible per a tu: allunya de mi aquest calze! Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols» (Mc 14,36). Ja hem recordat aquest text de l’Evangeli de Marc. Com no podem reconèixer en aquesta pregària, encara que sigui curta, un rastre del “Pare nostre”? Enmig de les tenebres, Jesús invoca Déu amb el nom d’“Abbà”, amb confiança filial i, tot i sentint por i angoixa, demana que es compleixi la seva voluntat.

En altres passatges de l’Evangeli Jesús insisteix als seus deixebles, perquè tinguin un esperit de pregària. La pregària ha de ser insistent, i sobretot ha de tenir presents els germans, especialment quan tenim amb ells relacions difícils. Diu Jesús: «Quan comenceu a pregar, si teniu quelcom contra algú, perdoneu, perquè el vostre Pare que és al cel també us perdoni a vosaltres les vostres culpes» (Mc 11,25). Com podem no reconèixer en aquestes expressions la similitud amb el “Pare nostre”? I els exemples podrien ser nombrosos fins i tot per a nosaltres.

En els escrits de Sant Pau no trobem el text del “Pare nostre”, però la seva presència emergeix en aquella magnífica síntesi on la invocació del cristià es condensa en una sola paraula: “Abbà!” (cf. Rm 8,15; Gal 4,6).

En l’Evangeli de Lluc, Jesús satisfà plenament la petició dels deixebles que, veient-lo sovint aïllat i submergit en la pregària, un dia es decideixen a demanar-li: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com també Joan –el Baptista– va ensenyar als seus deixebles» (11,1). I aleshores el Mestre els va ensenyar la pregària al Pare.

Considerant el Nou Testament en conjunt, es veu clarament que el primer protagonista de cada pregària és l’Esperit Sant. No oblidem això: el protagonista de cada pregària cristiana és l’Esperit Sant. Nosaltres no podríem pregar mai sense la força de l’Esperit Sant. És Ell qui prega en nosaltres i ens mou a pregar bé. Podem demanar a l’Esperit que ens ensenyi a pregar, perquè Ell és el protagonista, qui fa la veritable oració en nosaltres. Bufa en el cor de cada un de nosaltres, que som deixebles de Jesús. L’Esperit ens fa capaços de pregar com a fills de Déu, perquè realment ho som pel Baptisme. L’Esperit ens fa pregar en el “solc” que Jesús va excavar per a nosaltres. Aquest és el misteri de la pregària cristiana: per gràcia ens sentim atrets en el diàleg d’amor de la Santíssima Trinitat.

Jesús pregava així. De vegades va usar expressions que són segurament molt llunyanes del text del “Pare nostre”. Pensem en les paraules inicials del salm 22, que Jesús pronuncia a la creu: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?» (Mt 27,46). El Pare celestial pot abandonar el seu Fill? No, certament. Però l’amor per a nosaltres, pecadors, ha portat Jesús fins a aquest punt: fins a experimentar l’abandó de Déu, el seu allunyament, perquè ha pres sobre seu tots els nostres pecats. Però fins i tot en el crit d’angoixa, es manté el «Déu meu, Déu meu». En aquell “meu” hi ha el nucli de la relació amb el Pare, és el nucli de la fe i de la pregària.

Per això, a partir d’aquest nucli, un cristià pot pregar en qualsevol situació. Pot assumir totes les pregàries de la Bíblia, especialment dels Salms; però també pot pregar amb tantes expressions que en milers d’anys d’història han omplert els cors dels homes. I no deixem mai de parlar al Pare dels nostres germans i germanes en la humanitat, perquè cap d’ells, especialment els pobres, quedi sense consol i sense una part de l’amor.

En acabar aquesta catequesi, podem repetir aquella pregària de Jesús: «Et lloo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has amagat aquestes coses als savis i als entesos i les has revelades als senzills» (Lc 10,21). Per pregar hem de fer-nos senzills, perquè l’Esperit Sant vingui a nosaltres i sigui Ell qui ens guiï en la pregària.

Traducció: Josep M. Torrents – Catalunya Religió

XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

Dia 8, Bisbats de Sant Feliu, Solsona, Tarragona i Tortosa.

XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
XXXIII Trobada Interdiocesana de Vida Creixent al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

Dia 9, Bisbats de Barcelona, Lleida, Terrassa, Urgell i Vic.

Col·laboracions

Vida Creixent a Montserrat

XXXIII Trobada interdiocesana al bisbat de Sant Feliu de Llobregat a l’Abadia de Montserrat, els dies 8 i 9 de maig.

Aquest moviment adreçat a jubilats i persones grans està instituït en les diòcesis amb seu a Catalunya i, amb la finalitat d’una major coneixença i per establir llaços d’amistat, cada any es realitza una trobada interdiocesana que, de manera rotatòria, es realitza en una de les diòcesis, organitzada pel moviment amfitrió. Aquest any ha estat la primera vegada que l’organització de la trobada anava a càrrec de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. El lloc escollit va ser l’Abadia de Montserrat i allà es van aplegar unes 750 persones, repartides en dos dies.

El ٨ de maig hi van assistir els bisbats de Tarragona, Solsona, Tortosa i Sant Feliu; l’Eucaristia va ser presidida pel bisbe Agustí i concelebrada amb el vicari general i consiliaris diocesans de Vida Creixent. El dia 9 va ser el torn d’Urgell, Terrassa, Vic, Lleida i Barcelona i en aquest dia van comptar amb la presència del bisbe de Lleida, Salvador Giménez, que va concelebrar l’Eucaristia amb el Pare Abat de Montserrat i altres consiliaris del moviment.

I a continuació, cada dia, van poder escoltar el cant de l’Escolania i després les paraules de benvinguda per part del coordinador de Vida Creixent de Sant Feliu, en nom de tota la Junta que ha preparat la Trobada Interdiocesana d’enguany.

Acabada la celebració els pelegrins de Vida Creixent s’aplegaren en el tradicional dinar de germanor iniciat amb la benedicció de la taula pels senyors bisbes. I després d’una bona sobretaula, tothom entonà l’Himne de Vida Creixent, acabant aquesta emotiva trobada fraternal amb l’Hora dels Adéus. Tant a l’anada com a la tornada a casa, es feren les respectives pregàries.

El lema de Vida Creixent, “posant vida als anys”, es va posar de manifest en aquestes dues diades a Montserrat, on l’ambient sa i joiós testimoniava l’alegria de viure la fe en cada etapa de la vida.

La santedat a la vellesa tanca el cicle de conferències de Vida Creixent a Tortosa

Darrera xerrada del curs de Vida Creixent a Tortosa. Ha estat un cicle de tres xerrades sobre el tema de la santedat. La darrera xerrada, a càrrec de Joan Bajo, consiliari diocesà del Moviment, ha tingut lloc a l’Espai Patronat de Tortosa aquest dimecres.

La primera xerrada del curs va ser sobre “La persona gran cridada a la santedat en si mateixa”; la segona “La persona gran cridada a la santedat en la comunitat; i la tercera, “La persona gran cridada a la santedat a través del servei”. Aquesta realitat de la santedat la fa palesa el papa Francesc en l’Exhortació Apostòlica “Gaudete exsultate”(Alegreu-vos-en i celebrem-ho).

El servei ha de ser expressió de l’amor entregat sota la mirada del Senyor. Què hem de fer per arribar a ser bons cristians? La resposta és senzilla: fer cadascú, dins les seves possibilitats, el que diu Jesús en les Benaurances. El papa Francesc, en el capítol III de l’Exhortació Apostòlica assenyala que les benaurances són el carnet d’identitat del cristià, el camí per arribar a la santedat.

El servei s’ha de viure a partir de la humilitat, sabent reaccionar amb pau quan arriba alguna humiliació. Amb bon humor, vivint amb alegria, de tal manera que sense perdre el realisme de la vida, el cristià ha de viure amb un esperit positiu i esperançat. En el si de la comunitat, lloc de la presència del Ressuscitat que la santifica segons el projecte del Pare. També amb discerniment que en l’etapa de la vellesa no consisteix en un autoanàlisi i una introspecció egoista, sinó una veritable sortida de nosaltres mateixos vers el misteri de Déu.

També la persona gran ha de viure en actitud de: pregària, paciència, resistència, dolcesa, valentia… Donar-se és una bona teràpia per a la santedat. I per dur a terme una entrega generosa hi ha uns determinants: Vigilància, cal estar desperts i confiats; fe, que s’expressa en la pregària, adoració sagramental, celebració de l’Eucaristia, vida comunitària; activitat missionera i totes aquelles actituds que ens ajuden a ser millors cristians.

Unes bones propostes per a la persona gran i la societat actual serien: Fermesa, paciència i mansuetud (GE 114). Alegria i sentit del bon humor (GE 122). Energia, fervor i empatia evangèlica (GE 129). Vida de comunitat (GE 141) En constant oració ( GE 157).

Han acabat les xerrades trimestrals de formació, però tancaran el curs de Vida Creixent amb una trobada a nivell de diòcesis el dia 1 de juny.

Bisbat Tortosa

Aturar-se. Cicle C. Al vent del món

Amb les portes tancades i amb la por al cos, no es va enlloc. Avui és el moment més important de la meva vida. No menyspreïs la foscor; encén la llum. Encén l’Esperit que és llum i foc. L’Esperit dóna vida i fa viure! El món que camina a les palpentes, ha d’encendre el foc de l’Esperit.

Avui és l’aplec de l’Esperit. És el vent del món nou de la Pasqua. És l’aplec dels esbojarrats, dels qui saben viure el cristianisme amb imaginació. És l’aplec de la llibertat lliure, de la comunicació, del compromís social. És el mateix Esperit que donà la vida a l’univers caòtic, i avui bufa sobre els camps a punt per a la sega.

L’Esperit supera les nostres limitacions temporals, brolla en la terra eixuta, es basteix amb l’espurna d’una mirada, d’un cor, d’un pensament. L’esperit trenca motlles.

“Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món”.

I cal desplegar les veles. Si el vaixell és a la platja i les veles no estan desplegades passa el vent sense deixar-hi empenta.

Igual en la vida; les oportunitats, com el vent, passen, tard o d’hora, per a tots. La sort és l’encontre de l’oportunitat amb la preparació de cadascú.

Obre’t al vent de l’Esperit Sant!.

Mn. Pere - diaca

Cultura

M’agrada Martí i Pol. No em costa res ficar-me en la seva pell, tant quan parla com a poeta com quan parla com a simple veí ... Aquest estiu, a poc a poc i en silenci, tasteu de trobar-vos llegint poesia. Enriqueix.

No és de plorar que tinc els ulls cansats
sinó de tant sotjar camins.
I he arrelat a la terra.
Ja ni l’ombra no em resta per companya
perquè tot s’allargassa dintre meu
cap a la deu de tot, tan pressentida.

( D’El fugitiu)

PER MES VIDA

Dius la bellesa i ja tot s’il·lumina.
Ara deixa que el temps flueixi lentament
entre el paisatge i tu
i que el silenci posi accents
de lleu malenconia en cada cosa.
Flonja, la quietud que a poc a poc t’envolta
fa de coixí d’aquell misteri
que s’empara de tot i a tot incita.
No pensis mai que és tard, i no facis preguntes.
Amara’t d’horitzons.
Cansat i tot,
en cada gest et sentiràs renéixer.

(De Les clares paraules)