Crida

CRIDA

Pels camins de la maduresa

“Quan era un infant, parlava com un infant, pensava
com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que
soc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants.
Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;
després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és
limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.
Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots
tres; però l’amor és el més gran.”

1Co 13, 11-13

La vellesa també és "vida creixent"

Quan cantem l’himne de “VIDA CREIXENT”, recordem que la vellesa és una realitat que va obrint camí en la nostra vida i que hauríem d’anar assimilant una mica més cada dia. És una CRIDA que ens invita a no parar mai de créixer interiorment, enmig de les persones que ens envolten i de les realitats que hem d’anar treballant i vivint. És una força que em ve de l’interior de mi mateix, encara que, a vegades, no en sigui prou conscient.

Sovint, em puc preguntar si la vellesa és una feblesa, que em va conduint cap a la mort i la destrucció total del meu ésser, o si l’he de considerar com un dinamisme que m’ensenya a anar donant més importància als aspectes més profunds i més espirituals de la meva personalitat.

Constato que el que estic vivint em permet prendre temps per recollir records i vivències del passat i per reflexionar sobre les promeses que se m’han anat fent d’un futur més espiritual, que encara no he acabat de descobrir. El camí del futur s’encarna en unes realitats que ja he començat a constatar, mirant les persones que m’han acompanyat en el meu creixement i, sobre tot, tenint en compte l’experiència de Jesús de Natzaret.

Un company de ruta per la vellesa

Aquest temari voldria ser una ajuda per desvetllar i comprendre la riquesa humana que s’amaga en la vellesa. Escoltarem el missatge de Jesús i li demanarem que sigui un Mestre i un Company de ruta per a nosaltres, i que ens vagi preparant un lloc a la Casa del Pare, amb els germans i amics que ja hi han arribat.

La fe viscuda amb la comunitat cristiana ens pot ajudar a descobrir i a viure les possibilitats de creixement personal que podem anar trobant en les diferents etapes de la nostra vida. Per això, volem escoltar i acollir el missatge de Jesús, que ens permetrà veure les riqueses del present i començar a entreveure el que podem arribar a ser i el que ens espera.

El missatge de Jesús és una revelació del que Déu ha anat proposant a la humanitat. És un missatge etern de vida i d’esperança per als humans de tots els temps i de totes les cultures. Els qui hem tingut la sort de conèixer i assimilar les seves propostes tenim la responsabilitat de fer-les descobrir als qui conviuen amb nosaltres. Serà una bona manera de VIURE UNA VIDA CREIXENT que ens portarà a LA VIVÈNCIA D’UNA VIDA ETERNA.

UNA “VIDA CREIXENT”, SENSE PARAR!

Quan, des de la vellesa, miro amb fe la meva vida, descobreixo que és una “CRIDA” de la “VIDA CREIXENT”.

Ja he recorregut un llarg camí i, ara, vaig avançant lentament cap a una nova etapa, que em fa seguir el camí definitiu de la vellesa, que és un camí cap a “LA VIDA ETERNA!”

Constato que “LA MEVA VIDA” hauria d’anar progressant plena d’esperança. Hauria de ser “UNA VIDA CREIXENT”. Aquest fet m’estimula i motiva els meus esforços de fidelitat.

AVUI ÉS EL PRIMER DIA DE LA RESTA DE LA MEVA VIDA

Aquest pensament em sorprèn i m’esperona.
Estic de sort! Encara hi soc a temps!
Avui, puc començar a viure d’una manera nova.
El que vaig fer ahir no ho puc pas canviar;
però, avui, tot pot ser diferent i millor.
Puc començar la resta de la meva vida!
No sé pas quantes vegades ho podré fer;
però, el que és cert és que, avui, encara ho puc fer.
Per a mi, el FUTUR comença AVUI i és ETERN.
Mentre disposi d’un alè de vida,
cada dia podré repetir:

AVUI ÉS EL PRIMER DIA
DELS QUE EM RESTEN DE VIDA!

ESTIMAR I VALORAR EL QUE SOC I TINC

Sempre podrem gaudir del que som i del que podem fer i viure. Em va sorprendre l’exemple de la Sònia. Quan encara era molt menuda, la Sònia va tenir una malaltia que la va deixar paralítica i els metges no van poder fer res per guarir-la. A casa seva, era tractada amb molta estimació. Els seus germans jugaven amb ella i sovint la duien a passejar amb la seva cadireta de rodesi li explicaven moltes coses. Quan va començar a anar a l’escola, aprenia i mirava de fer el que feien les altres nenes, tret de caminar i córrer. És clar!

La Sònia va anar creixent contenta. Sempre apareixia somrient. Un dia, una amiga li va preguntar: ¿Com és que sempre somrius i estàs contenta? Ella va respondre: Perquè no tinc cap motiu per estar trista; tots m’estimeu; amb vosaltres puc aprendre moltes coses: puc riure i passar-m’ho bé. També puc gaudir de la natura i fer felices d’altres persones i estimar-les.

La seva amiga li va dir: Però no pots córrer, ni passejar; ni ballar com nosaltres. Ella li va respondre: No hi fa res!

Més important que córrer i saltar és sentir-se estimada i estimar els altres; poder riure i passar-ho bé amb els altres; poder contemplar i gaudir de la vida que hi ha al voltant nostre. La gent gran hauríem d’aprendre a adoptar una actitud com la de la Sònia!

Pregària final

Que Déu ens ajudi a madurar en la nostra fe i que siguem
bons testimonis de la bona nova de l’evangeli en el
nostre món. Per Crist Senyor Nostre. Amén